LA VIE LATINE DE S
filium genuit ex eadem. Que cum puerum gestaret in utero, paululum ante partum dura dormiret, diluculo prospiciebat in visu ex medio ventris sui igneam columpnam mire fulgoris procedere et pertingere usque celum, ex cujus fulgore radii progredientes ab universo occasu fugabant caliginem tenebrosam. Andriochus enim in obsidione positus contra Turchos, eadem hora dormiens prospiciebat in sompnis uxorem suam parère lucidissimam flammam igneam, cujus scintille clarissime ab occasu fugabant erroneam se- [du]ctionem. Expergefacti itaque uterque parentum soropnium semotim interpretari per providos faciebant, quorum una et eadem interpretantium sentencia promulgatur, quod ab Helemborch proies succederet nascitura que sectam in occasu exortam de novo penitus extirparet. De cujus proventu tristabantur parentes, et quam viderant visionem et interpretationem illius alter ab altero occultabat.Formidabat itaque mater plurimum, que virum induxerat ad errorem, ut si hec Andriochus presentiret, infantulum deperiret. E converso, vir anxius cogitabat quod si mater didisceret visionem, filium extingueret, suam progeniem consumptura.
Qua de causa Andriochus treugam suscipiens ab obsessis ad locum sollicite properavit ubi Elemborch morabatur. [Imprimé, ch. IL] Cumque vera lux puerum vocaret ad lucem, cameraria mraciavit Andriocho uxorem suam filium peperisse. Qui, gradu concito properans, deputavit puerum sub sincera custodia nutriendum, ne genitrix furiosa cognita visione, quem genuerat deperiret ; quem Andronichum appel la vit. Crescebat itaque puer et erat omnibus gratiosus. Cum vero Andronichus factus esset indolis pla-
)NORAT ET R. FÉRAUT 487
.j. fill. E na Elembroch, mentre era preyns del fil, un poch de temps enans quel degues enfantar, dementre que dormia, ella vee en visio que de mig del seu ventre exia una coloma de foch qui era de maravelosa resplandor, e tocava fins al cel, de la quai colona exian rags resplandens qui encalcaven de tôt occident una o[m]bra tenebrosa.
Andrioch, com ell fos posât en lo setge damuntdh contra (c) los Turchs, aquela matexa hora de na [Ele]mbroch que ella dormia, vee en sompnis una flama de foch de la quall exian balugues molt clares que encalcaven la ombra.
E quànt ells foren despertats, ells feren enterpretar lur sompni, e fo donada una matex sentencia per los enterpretadors, ço es asaber que de na Elambroch exiria nodridura la quai gitaria de tôt en tôt la secta nada novelament en Occident, de la quai cosa ells foren molt trits. E quant hagueren vista la visio e sabuda la explanacio d'aquella, cadaû d'ells se amaga del altre, cor la mare se feyia que hagues enduit lo marit en error, e que si n' Andrioch 0 sentia, temias que ell no faes périr Pinfant. Pelo contrari aci lo marit era tant angoxos que si la mare sabia la vesio, que ocis la nodridura la quai dévia consumar son linatge. Per la quai cosa Andrioch près treva ab los Sarrayns, anass'en ab gran cuyta al loch on stava na Elembroch. Car Deus es verdadera lum, hac apellat l'infant a la lum d'aquest mon ; e quant la cambrera vench anunciar a n' Abrioch (sic) que la sua muler ha via infantat .j. fill, per que ell cuytosament venc a pendre l'infant (d) e liura lo a nodrir sots ferma guarda, per tal que la sua mare, si per ventura sabia la vesio, ax[i] com furiosa no faes périr ço que havia enfantât, e mes li nom Adronich. L'infant cresch e era a tots gracios ; e quant ell fo vengut a edat covinent e
cide venustatis, constituit eum genitor cura sodalibus palatinis qui illum more juvenum ad lasciviam et oblectatiooes seculi con ci tarent, jocis lubrîcis involventes. Qui, licet inter lascivos persisterct hylarîs et jocosus, nunquam tamen ad immundiciam scelerum annuit inclinari. [Imprimé, ch. III.] Erat namque ante Nichomediam foresta regalis lata et s pa ci osa ac delectabilis valde, diversis fluminibus irrigata et ingentibus arboribus fructuosis constipata, ubi Constantinus imperator1 pater Andriochi régis, palaciuro construxerat mire pulcritudinis et amenitatis ingenio Cumar.orum, ubi sua festa et consilia célébra bat. Ibi enim cum nutriretur puer, omni studio servabatur a catbolica nocione.
Quadam igitur die, dum Andronichus cum suis sodalibus sub una arbore commederet in foresta, superyeniens quidam juvenis christianus, amore Jhesu régis paradisi elemosinam postulavit. Andronichus vero extimans (sic) nominatum regem paradisi amicum patris sui, precepit liberaliter dicto juveni necessaria ministrare. Erat enim tanta et tam benigna liberalitate dotatus quod etiam illa que soient animos puerorum illascire, indifferenter indigentibus prodigaliter offerrebat.
[Imprimé, ch. IV.] Ad palacium autem Andronicho remeante, eum Elembroch leta suscipiens petebat ab eo que viderat in foresta. Cui puer inter alia dixit ei quod quendam viderat de familia Jhesu Christi régis paradisi, petens ab ea si ille Jhesu s attineret patri suo, aut inimicus existeret vel amicus. Quod audiens mater, acuto dolore percussa,
i . Ce mot en marge avec renvoi.
fos de plaent beutat, son pare li dona corapayons de son palau, per tal que l'infant, segons la costuma dels homens jovens, tirasen e ll'acostumasen als délits e a les vanitats d'aquest mon. E jas (sic) fos so que l'infant entre los jovens lauges e vans se mostras alegre e joyos, empero nul temps nos volch indinar a nenguna legesa de peccat. Era denan la ciutat de Nicomed[i]a una forest real, gran, speciosa e molt delitabla e de diversos flums regada e de grans e de bells arbres enarborada, en lo (sic) quai Costanti pare del rey Andrioch havia bastit .j. palau de maravelosa belesa e de gran plaer, lo quai havia bastit per art e per engin dels Comans, en lo quai ell celebrava les sues festes e los seus secrets (fol. 2) conseils; eaqui hom nodria l'enfant Andrionich, e ab gran estudi hom lo guardave de tota conexensa de crestians e de la fe catholica. Esdevench se .j. jorn, dementre que Andrionich ab sos compayons menyaven dins la forest dejus .j. bell arbre, que sobravench .j. jove crestia, e demana almoyna per amor de Jhesu Crist rey de pareys. E quant Andrionich hoy nomenar rey de pareys, pensas que fos amie de son pare, e mana que liberalment ell fos aministrat de tôt ço quel dit jovençell hagues mester ; cor ell era de tanta benigna franquea dotât que aquelles coses que solen los coratges des homens enlassar, sens tota diferencia donava habundantment a aquells qui mester 0 havîen.
Cant Andrionich s'en fou tornat al palau na Elembroch lo reebe mot benignament e alegrament e demana li que havia vist en la forest ; e l'enfant, entre les altres coses, li dix que havia vist un hom qui era de la companya de Jhesu Crist rey de pareys, (b) e demana a sa mare aquell Jhesu Crist si atannya res a son pare, 0 si era amie seu. E quant la mare hoy aquestes paraules, fo ferida de aguda dolor
paululum lacrimando, ne juvenis terreretur, ait : c Fili mi, non est nec
• vivit nec fuit ille JhesusChristus rex, c sed fuit quidam maleficus qui fuit « propter sua maleficia crucifixus, et c omnes illi qui illum maleficum colunt c sunt leprosi, putridi et infecti, et
• non possunt sanari nisi unguantur c sanguine nobilium puerorum ; et c vocantur christiani, et sunt homines c blandi, pauperes, miseri, susurrores
• et fictores, oculos exterminantes et
• vultum, ut appareant circumspecti. • Exinde igitur curavit mater sollicite ne agnosceret christianum, nec eorum monita vel doctrinam.
(a) Cumque invalesceret rabies seductorum, exterminabatur ecclesia occidentis et trucidabantur immanher christiani...
(Je n'ai pas copié assez loin dans le texte latin, mais la version catalane, cicontre, tiendra lieu de Voriginal.)
e plora .j. poch, e per ço que l'enfant no s'espaventas, dix li : c Fill meu, c aquell Jhesu Crist no es rey ne fo c rey, ans fo .j. hom encantador qui c per ços maleficis fo crucificat ; e c tots aquell s qui aquell encantador c colen 0 honren son lebrosos e pudrits i e taquats, e no poden esser sanats, c si no son untats de sanch de nobles c infants; e son apellats crestians, e son c homens blans e suaus e pobres mes- • quins, qui per tal que ells sien vists c sants e savis affeblexen se los uylls e c la cara. • E d'aqui avant la mare ab gran diligencia e cura feu guardar que Penfant no conegues null crestia ne lur nom ne lur doctrina.
(2) E com la rabia dels Sarrayns deçebuts per error bagues poder e fos fortment creeguda, tota la sgleya d'occident era fort perseguida, e los crestians eren turmentats sens {c) tota humanitat, e no era quils defenes, ne havien ne esperaven negun ajutori sino de Deu. Per ço, guarnits de lagremes e de suspirs, liuraven se a mort en les mans dels furioses, los quais no perdonaven a negu ne guardaven condicio ne linyatge ne edat, mas com aqoesta persecucio cresques e tota la sancta sgleya fos fort languida en occident, nostre senhor Jhesu Crist hac merce del seu pople e va apparer a sent Capras e a sent Magonsi e a sent Leonsi
Je vais maintenant transcrire la partie correspondante de l'abrégé imprimé et de R. Féraut. Commençons par l'abrégé. Laissant au lecteur le soin de faire la comparaison détaillée des deux textes, je me bornerai à indiquer les tendances les plus notables de l'abréviateur. Ces tendances peuvent se ramener à quatre : i° Supprimer autant que possible les développements par trop fabuleux auxquels l'auteur de la vie s'est complu. Ainsi on verra qu'ici l'abréviateur a fait disparaître cet étrange « Johannes Gaunus » que Phagiographe introduit au début de son récit en compagnie de Mahomet1. Nous verrons plus loin la même tendance
i. Quelques recherches dans les écrits du moyen âge relatifs à la légende de
amener la suppression de passages considérables de la vie latine. — 2* Abréger la narration, en supprimant les longueurs, voir par ex. le début du ch. v. — 30 Orner le récit par des citations bibliques, comme au ch. iv, ou par des additions tirées d'écrits anciens relatifs à saint Honorât, comme on peut le constater aux chapitres 24^7 du premier livre, où j'ai signalé (Romania, V, 245) des extraits de saint Hilaire et de saint Eucher. — 40 Améliorer le style en remplaçant par des mots de bonne latinité des termes qui sentaient trop le moyen âge. Ainsi, au ch. m, foresta a fait place à silva, et, dans ce même chapitre, de légers changements dans l'expression, de simples déplacements d'épithètes donnent de la correction et même de l'élégance à une narration primitivement lourde et embarrassée.
Vie latine imprimà, l. /, ch. h — Honoratus itaque regio genitus sanguine, prius vocatus Andronicus, patrem habuisse legitur Andriochum regem, cujus ditioni suberat Nichomedia cum tota circumjacenti regione, et etiam, ut feront, illa que nunc dicitur Ungaria. Mater vero ejus Eleinborcfa dicebatur, speciosa valde, regali similiter exorta progenie ; ambo tamen parentes gentilitatis errore tenebantur involuti. Andriocus igitur uxorem suam cognoscens, divino nutu hune Deo dignum filium generavit. Quem cum mater ejus gestaret in utero, paulo ante tempus pariendi dura dormiret vidit in somnis quasi igneam columnam miri fulgori[s] ex medio ventrîs prodeuntem et celum usque pertingentem, ex cujus splendore radii emicantes orbem illuminare videbantur. Patri vero ejus longius posito non dispar ostenditur visio. Prospiciebat namque in somnis uxorem suam parère lucidissimam flammam ignis, cujus scintille usquequaque diffuse tenebras eflfugabant totius occidentis. Expergefacti utrique parentum somnum suum interpretari separatim per providos et discretos viros procuraban t. Quorum omnium una eademque interpretantium sententia fuit, quod ab Elemborch proies naseeretur que splendore virtutum caliginosas infidelium hominum mentis irradiaret, et pîurimos frigore vitiorum torpentes ad amorem sui conditoris inflammaret.
De ortu sancti Honorati et ejus infantia, cap. II. — Cunque vera lux hune puerum produxisset in lucem, eum pater suus deputavit sub diligent] cura nutriendum; quem Andronicum appellavit. Puer antem speciosus et quam plurimum degans crescebat quottidie, cujus infantia admodum dulcis, insoHtaquadam gratia rutilabat. Cum vero paululum adolevisset, constituit eum genitor suus cum juvenibus palatinis 4 ut eum more juvenili ad lasciviam et oblectamenta seculi allicerent, jocis ac lubricitatibus assuescerent. Qui, licet inter lascivos juvenes persisteret hylaris et jocundus, nunquam tamen per immundiciam scelerum annuit inquinari. Divina quoque preveniente gratia, ei siquidem affuit
Mahomet n'ont amené aucun résultat. Il va sans dire que l'assimilation que M. Sardou fait de c Johan Gaunes •, comme dit Féraut (p. 4), avec Ganelon n'offre aucune vraisemblance.